Una mica de música ambiental:
Es tracta del Quintet de Metalls Al Vent, el seu segon treball discogràfic.
Per als de les societats de gestió: Tinc el seu permís explícit per publicar i redistribuir la seua música. Algun dia ja contaré la meua opinió sobre aquestes entitats.
dimarts, 29 d’abril del 2008
El friqui de les verdures
Diuen que a Japó és el lloc amb més friquis per metre quadrat. Sembla ser que hi ha friquis en tots els aspectes, fins i tot en la música.
heita3 ja fa un temps que es va convertir en un dels meus ídols. Es dedica (supose que en realitat es dedicarà a fer altres coses i això ho tindrà com un hobby) a crear instruments musicals amb verdures. Té flautes, ocarines, trompetetes...
Ací té el seu vídeo de presentació:
I ja no és sols el que fa, sinó com ho presenta, la il·lusió que li posa. Hi ha algunes peces amb les que compta amb l'acompanyament de la seva dona i fins i tot amb la seva filla:
Té una gran col·lecció de vídeos penjats al youtube, per cert, per al meu gust, d'obligada visita per qualsevol músic i/o friqui.
A banda de l'anècdota, no deixen de ser idees genials. Potser jo també sóc un poquet friqui.
heita3 ja fa un temps que es va convertir en un dels meus ídols. Es dedica (supose que en realitat es dedicarà a fer altres coses i això ho tindrà com un hobby) a crear instruments musicals amb verdures. Té flautes, ocarines, trompetetes...
Ací té el seu vídeo de presentació:
I ja no és sols el que fa, sinó com ho presenta, la il·lusió que li posa. Hi ha algunes peces amb les que compta amb l'acompanyament de la seva dona i fins i tot amb la seva filla:
Té una gran col·lecció de vídeos penjats al youtube, per cert, per al meu gust, d'obligada visita per qualsevol músic i/o friqui.
A banda de l'anècdota, no deixen de ser idees genials. Potser jo també sóc un poquet friqui.
dilluns, 28 d’abril del 2008
Rèquiem per un rèquiem
No sabia si titular aquesta entrada al blog com a "Rèquiem per un rèquiem", o amb la típica frase "Si Mozart s'alçara" (el blog d'una amiga, per qui no sàpiga qui és Mozart :)
S'han fet moltes barbaritats amb la música del mestre Austríac.
Una de les seues obres més importants va ser el seu Rèquiem. El va composar per un encàrrec a la recta final de la seua vida. La seva pròpia mort li va impedir acabar-lo. Per això, hi ha parts que les va deixar totalment composades i orquestrades, algunes composades però no orquestrades, altres sols esbossades i parts sense cap materials. Sembla ser que és a partir del Lacrimosa que hi ha menys poca música de Mozart.
Han sigut diversos els compositors que han intentat acabar aquesta composició, sent la més famosa (que no més brillant) la de Süßmayr. Aquest era alumne de Mozart i per això sembla que comptava amb els apunts del seu mestre per acabar la peça. Si no, no es podria explicar com un compositor tan poc reconegut podria crear un material tan bo.
Després d'aquesta petita introducció, el lector es pot fer càrrec del respecte que caldria tindre-li a aquesta obra. La instrumentació consta de 2 cornos de bassetto (habitualment clarinets), 2 fagots, 2 trompetes, 3 trombons, 2 timbales, orgue i cordes. La composició necessita amés un cor i quatre cantants solistes (soprano, alt, tenor i baix).
Els músics de l'orquestra sí que solen estar al nivell que exigeix aquesta obra, potser per l'avanç que està tenint la música en la zona en què ens trobem. Potser costa més de trobar (al menys ací) músics de corda competents que de vent i percussió.
Els cantants solistes, de vegades, no tenen tota la professionalitat que cabria esperar. Desafinen, es noten mancances de sonoritat, tímbriques, rítmiques...
Finalment, la part que primer sol ressentir-se en una interpretació del Rèquiem sol ser el cor. Moltes vegades se n'usa un amateur i clar, els seus cantants fan el que poden.
El que s'espera és que el director, almenys, amés d'estudiar-se l'obra i de conéixer totes les seues particularitats, tinga un cert domini en la direcció de cors i orquestra, que sàpiga expressar les seues idees de forma que tots puguen estar d'acord amb el que han de fer i, ja posats, que sàpiga dur el compàs.
No m'agrada opinar quan no puc dir coses bones, així que vaig a limitar-me a escriure algunes frases objectives o que han sigut dites per altres: "Es inmejorable" (traducció: és impossible fer-ho millor [amb el que hi ha]; En el currículum del director... "músico portugués ... ha actuado en Francia, Alemania y España"; En la resta de currículums: "nacido en Inglaterra... nacida en Hungría... nacida en Inglaterra...".
Els lectors es preguntaran, no entén esta entrada del blog.
Jo conteste (i acabe) amb uns enllaços: noticia en Las Provincias i en el Canfali Marina Alta.
ACTUALITZACIÓ: De veritat que no vaig sentir cap mòbil en la sala.
divendres, 25 d’abril del 2008
Lilypond: l'editor de partitures
Segur que molts dels lectors coneixen diversos editors de partitures. Alguns d'ells són Finale (600$), Sibelius (563€), Encore (400$)... N'hi ha d'altres que són gratuïts, fins i tot desenvolupats per les mateixes empreses que fan els productes comercials, però es tracta de versions molt reduïdes dels programes originals.
Es pot trobar una llista prou completa a la viquipèdia en anglès.
Entre els editors no-comercials destaca un per damunt de tots: Lilypond.
Lilypond és un sistema de preparació de partitures automàtic. Pot sonar complicat però el seu funcionament és molt senzill. L'únic que cal indicar al programa són les notes de què consta la partitura. Aleshores, Lilypond s'encarrega d'arranjar-ho en un full de la millor manera possible, generant una partitura clara, fàcil de llegir i agradable per la vista d'un músic.
El millor de tot és que l'usuari no es preocupa en cap moment de com va a ser l'aspecte visual de la partitura, excepte en cassos especials, ja que aquesta serà sense dubte immillorable.
Per indicar les notes de la partitura s'usen els noms de notes danesos: a per la, b per si... aes per la bemoll i ais per la sostingut.
El sistema posa les línies divisòries automàticament, si volem. També pot transportar, enharmonitzar, canviar de clau, canviar de compàs, etc... sempre que vulguem.
Una característica molt interessant és la possibilitat d'amagar quasi qualsevol element de la partitura: pliques, caps de nota, línies divisòries, indicacions de compàs, etc... de forma que no siguen visibles al imprimir-ho. Això resulta molt útil a l'hora de crear exercicis de classe.
Una funció útil és la de generar petits arxius gràfics en format "jpg" o "png", útils per "apegar-los" en un document de qualsevol processador de textos. Amb altres editors, com finale, l'única opció és passar per la tecla "Imprimir Pantalla", amb la conseqüent pèrdua de qualitat.
El gran inconvenient que presenta és que no és tan intuïtiu com altres editors gràfics i per tant, la corba d'aprenentatge és molt més pronunciada. Això sí, una vegada es superen les primeres dificultats, la resta esdevé molt fàcil.
Un altre problema se'ns pot presentar si u no està acostumat a llegir en anglès, ja que la major part de la documentació està sols en aquest idioma.
Per saber més i obtenir més informació sobre aquest sistema, es pot visitar la plana web de Lilypond i la seva plana de documentació.
Com a ajuda al principiant, tenen un tutorial en què descriuen els primers passos per començar a usar el sistema.
ACTUALITZACIÓ: Mutopia és un projecte d'alguna manera relacionat amb Lilypond. Allà hom publica partitures de domini públic, osiga, que hagen superat la línia de Mickey Mouse.
Es pot trobar una llista prou completa a la viquipèdia en anglès.
Entre els editors no-comercials destaca un per damunt de tots: Lilypond.Lilypond és un sistema de preparació de partitures automàtic. Pot sonar complicat però el seu funcionament és molt senzill. L'únic que cal indicar al programa són les notes de què consta la partitura. Aleshores, Lilypond s'encarrega d'arranjar-ho en un full de la millor manera possible, generant una partitura clara, fàcil de llegir i agradable per la vista d'un músic.
El millor de tot és que l'usuari no es preocupa en cap moment de com va a ser l'aspecte visual de la partitura, excepte en cassos especials, ja que aquesta serà sense dubte immillorable.
Per indicar les notes de la partitura s'usen els noms de notes danesos: a per la, b per si... aes per la bemoll i ais per la sostingut.
El sistema posa les línies divisòries automàticament, si volem. També pot transportar, enharmonitzar, canviar de clau, canviar de compàs, etc... sempre que vulguem.
Una característica molt interessant és la possibilitat d'amagar quasi qualsevol element de la partitura: pliques, caps de nota, línies divisòries, indicacions de compàs, etc... de forma que no siguen visibles al imprimir-ho. Això resulta molt útil a l'hora de crear exercicis de classe.
Una funció útil és la de generar petits arxius gràfics en format "jpg" o "png", útils per "apegar-los" en un document de qualsevol processador de textos. Amb altres editors, com finale, l'única opció és passar per la tecla "Imprimir Pantalla", amb la conseqüent pèrdua de qualitat.
El gran inconvenient que presenta és que no és tan intuïtiu com altres editors gràfics i per tant, la corba d'aprenentatge és molt més pronunciada. Això sí, una vegada es superen les primeres dificultats, la resta esdevé molt fàcil.
Un altre problema se'ns pot presentar si u no està acostumat a llegir en anglès, ja que la major part de la documentació està sols en aquest idioma.
Per saber més i obtenir més informació sobre aquest sistema, es pot visitar la plana web de Lilypond i la seva plana de documentació.
Com a ajuda al principiant, tenen un tutorial en què descriuen els primers passos per començar a usar el sistema.
ACTUALITZACIÓ: Mutopia és un projecte d'alguna manera relacionat amb Lilypond. Allà hom publica partitures de domini públic, osiga, que hagen superat la línia de Mickey Mouse.
dimecres, 23 d’abril del 2008
No tot són músics en la música
Si hi ha una cosa important en la història de la humanitat, és el propi començament de la història amb la invenció de l'escriptura.
Si hi ha una cosa important en la història de la música, és la invenció de l'escriptura musical. Què seria de les bandes de música, colles de dolçainers, orquestres, etc... sense la música escrita, sense els seus arxius musicals??
Són molt importants els músics, el director (si n'hi ha), però cap d'ells tindria feina sense la música escrita.
En una aula de música d'una escola de música, en classe de llenguatge o d'instrument, el material escrit es fa poc més que indispensable. El que és una gran llàstima és que aquest material ha sigut i segueix sent molt car, sobretot per les butxaques dels estudiants de música. En aquest sentit, les noves tecnologies poden realitzar una tasca molt bona i important per acostar la música escrita al seu públic natural: el músic.
En eixe sentit, a mesura que la Internet va introduint-se en la societat (i que van caducant els drets d'autor, encara que d'eixe tema ja parlaré en un altre moment) va publicant-se a la xarxa més i més material.
Ací van alguns enllaços:
Si hi ha una cosa important en la història de la música, és la invenció de l'escriptura musical. Què seria de les bandes de música, colles de dolçainers, orquestres, etc... sense la música escrita, sense els seus arxius musicals??Són molt importants els músics, el director (si n'hi ha), però cap d'ells tindria feina sense la música escrita.
En una aula de música d'una escola de música, en classe de llenguatge o d'instrument, el material escrit es fa poc més que indispensable. El que és una gran llàstima és que aquest material ha sigut i segueix sent molt car, sobretot per les butxaques dels estudiants de música. En aquest sentit, les noves tecnologies poden realitzar una tasca molt bona i important per acostar la música escrita al seu públic natural: el músic.
En eixe sentit, a mesura que la Internet va introduint-se en la societat (i que van caducant els drets d'autor, encara que d'eixe tema ja parlaré en un altre moment) va publicant-se a la xarxa més i més material.
Ací van alguns enllaços:
- Free Scores: És un enorme portal de partitures gratis. Qualsevol que tinga una partitura en format electrònic de domini públic pot publicar-la en aquesta web.
- Jay Litchmann: La seva web a la Universitat de Hartford. Allà publica arranjaments, composicions, adaptacions i transcripcions realitzades per ell mateixa per instruments de metall i que posa a disposició de tots els navegants.
- Quintet de Metalls Al Vent: Ferran Ferrando, en la web del seu grup de cambra publica alguns dels seus arranjaments fets per a aquesta agrupació. També alguna composició original curiosa, com Tubòfil, per tubòfon de goteig en FA i quartet de metalls.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Qui manaria el mestre Tàrrega composar aquesta música
Per començar, un vídeo per poder saber de què estem parlant (esperar almenys fins al segon 15):
Ja fa uns anys que, per sort, tinc l'oportunitat d'assistir regularment a concerts al Palau de la Música de València. Són concerts que formen part de la temporada d'abonament i la talla de les agrupacions que van fan que moltes vegades l'aforament estiga totalment complet.
Tot i que, en general, el públic que sol assistir a aquest tipus d'esdeveniments sol ser "educat" i respectuós amb els músics i la resta dels assistents, encara no he aconseguit anar a cap concert en què no haja sonat al menys un mòbil.
I és que la música del mestre Tàrrega duu camí de convertir-se en la més escoltada en la sala Iturbi ("A") de la història del Palau.
El darrer cas al que vaig assistir va ser el passat dimecres amb l'orquestra de Cincinnati com a protagonistes. Van tocar tot el repertori de forma esplèndida, tant que el públic va fer que interpretaren dues peces fora de programa. En un dels moments finals, dels més delicats, del Vals Trist de Sibelius, el públic va haver de "sofrir" la música del mestre Tàrrega.
Un cas que em va afectar personalment, perquè jo mateixa estava dalt de l'escenari, va ser fa uns 10 anys: En un petit intermedi entre moviments de la mateixa peça, sona el començament del famós Rondó alla turca, de Mozart. El públic mira sorprès el programa "s'han saltat dues peces? No, és que a l'alcalde li ha sonat el mòbil." I és que la peça de Mozart estava en programa per sonar uns minuts més tard.
El cas que es va fer més famós dels que he tingut el "gust" d'assistir va ser a principis d'aquest mateix any: Les Musiciens du Louvre a l'escenari tocant el segon moviment (lent) d'una simfonia de Haydn. Just en un moment de pausa entre frases comença a sonar un mòbil. El director no dóna l'entrada a l'orquestra i espera que l'espectadora que està sentada en una de les primeres fileres del cor tinga a bé apagar el seu mòbil. Va ser un cas que va tindre repercussió en premsa i va ser difós per diversos mitjans a Internet.
Personalment done fe que a través de la megafonia del Palau s'avisa que cal desconnectar els mòbils. Aleshores per què la gent no ho fa? Si l'usuari del mòbil no sap desconnectar-li l'altaveu, que no el duga a un concert. Si el que passa és que no és capaç de recordar que ha d'apagar el mòbil, millor que es deixe a ell mateix a casa.
Ja fa uns anys que, per sort, tinc l'oportunitat d'assistir regularment a concerts al Palau de la Música de València. Són concerts que formen part de la temporada d'abonament i la talla de les agrupacions que van fan que moltes vegades l'aforament estiga totalment complet.
Tot i que, en general, el públic que sol assistir a aquest tipus d'esdeveniments sol ser "educat" i respectuós amb els músics i la resta dels assistents, encara no he aconseguit anar a cap concert en què no haja sonat al menys un mòbil.
I és que la música del mestre Tàrrega duu camí de convertir-se en la més escoltada en la sala Iturbi ("A") de la història del Palau.
El darrer cas al que vaig assistir va ser el passat dimecres amb l'orquestra de Cincinnati com a protagonistes. Van tocar tot el repertori de forma esplèndida, tant que el públic va fer que interpretaren dues peces fora de programa. En un dels moments finals, dels més delicats, del Vals Trist de Sibelius, el públic va haver de "sofrir" la música del mestre Tàrrega.
Un cas que em va afectar personalment, perquè jo mateixa estava dalt de l'escenari, va ser fa uns 10 anys: En un petit intermedi entre moviments de la mateixa peça, sona el començament del famós Rondó alla turca, de Mozart. El públic mira sorprès el programa "s'han saltat dues peces? No, és que a l'alcalde li ha sonat el mòbil." I és que la peça de Mozart estava en programa per sonar uns minuts més tard.
El cas que es va fer més famós dels que he tingut el "gust" d'assistir va ser a principis d'aquest mateix any: Les Musiciens du Louvre a l'escenari tocant el segon moviment (lent) d'una simfonia de Haydn. Just en un moment de pausa entre frases comença a sonar un mòbil. El director no dóna l'entrada a l'orquestra i espera que l'espectadora que està sentada en una de les primeres fileres del cor tinga a bé apagar el seu mòbil. Va ser un cas que va tindre repercussió en premsa i va ser difós per diversos mitjans a Internet.
Personalment done fe que a través de la megafonia del Palau s'avisa que cal desconnectar els mòbils. Aleshores per què la gent no ho fa? Si l'usuari del mòbil no sap desconnectar-li l'altaveu, que no el duga a un concert. Si el que passa és que no és capaç de recordar que ha d'apagar el mòbil, millor que es deixe a ell mateix a casa.
El primer post per correu electrònic
Ara, abans de publicar coses "de veritat", estic provant les diferents
funcionalitats del blog en blogger.
Aquest és un post enviat per correu electrònic.
Aprofite per recordar que aquest no és un blog sobre eines de cuina
funcionalitats del blog en blogger.
Aquest és un post enviat per correu electrònic.
Aprofite per recordar que aquest no és un blog sobre eines de cuina
La primera entrada del Blog
Hola!
Amb açò que veieu m'estrene amb la tasca de crear i mantenir un blog.
Vull deixar clar que segurament no parlaré massa de temes culinaris.
Ale...
Amb açò que veieu m'estrene amb la tasca de crear i mantenir un blog.
Vull deixar clar que segurament no parlaré massa de temes culinaris.
Ale...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)